Se solicitó al Departament de Territori i Sostenibilitat el plan de gestión de disolventes de una empresa desde el año 2000. El ciudadano alegó que solo se le facilitó información a partir de 2007. La GAIP desestima la reclamación porque la administración justificó que no posee la información anterior a 2007, resultando materialmente imposible su entrega.
Puntos clave de la argumentación
1
La información pública se define como aquella que está en poder de la Administración, por lo que si no existe en sus archivos, no puede ser objeto del derecho de acceso.
2
La administración justificó jurídicamente la inexistencia de los datos anteriores a 2007 basándose en que la normativa de recogida de dichos datos no estaba vigente entonces.
3
Al haberse acreditado que la administración no dispone de la información solicitada, es materialmente imposible satisfacer el contenido de la reclamación.
4
Se descarta el procedimiento de mediación solicitado por el reclamante al no existir un objeto real sobre el cual mediar dada la inexistencia de la información.
Texto completo
Resolució 336/2019, de 6 de juny
Número d’expedient de la reclamació: 313/2019
Administració reclamada: Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya
Informació reclamada: Pla de gestió dels dissolvents d’una empresa.
Sentit de la resolució: Desestimació
Resum: Si l’Administració no disposa de la informació sol·licitada amb anterioritat al 2007, i justifica
jurídicament aquest fet, materialment és impossible satisfer el contingut de la Reclamació. Tal com
afirma l’article 2.b LTAIPBG, transcrit al fonament jurídic anterior, informació pública és la que està en
poder de l’Administració; per tant, si no està en poder de l’Administració (i és el cas de la reclamada
anterior al 2007), no és informació pública i, per tant, no pot ser objecte del dret d’accés. Les raons
d’aquesta desestimació són tant clares, per una altra banda, que no tindria cap sentit iniciar el
procediment de mediació sol·licitat per la persona reclamant, perquè objectivament no hi ha res que
pugui ser objecte de mediació. Per tant, i pels motius que s’acaben d’indicar, també és procedent
descartar el procediment de mediació sol·licitat per la persona reclamant.
Paraules clau: Generalitat. Periodista. Informació ambiental. Plans. Emissions. Reclamació contra
lliurament parcial. Règim jurídic d’accés. Informació inexistent. Mediació. No procedeix la mediació.
Ponent: Josep Mir Bagó
Antecedents
1. El 22 de maig de 2019 entra a la GAIP la Reclamació 313/2019, presentada contra el Departament
de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en relació amb la informació indicada a
l’antecedent següent. La persona reclamant sol·licita el procediment de mediació previst a l’article
42 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon
govern (LTAIPBG) i regulat pels articles 36 a 41 del Reglament de la GAIP, aprovat pel Decret
111/2017, de 18 de juliol (RGAIP).
2. El 22 de març de 2019 la persona reclamant demana la informació següent: Vull conèixer el pla
de gestió de dissolvents de l’empresa Silvalac, situada al costat del terme municipal dels
Pallaresos, des de l’any 2000 fins a l’actualitat. Això inclou saber quina quantitat de dissolvents
s’han emès a l’aire com a emissions difuses en relació amb l’entrada de dissolvents a la planta i
quina quantitat d’aquests dissolvents que feia servir Silvalac recuperava l’empresa, un cop utilitzats
per a la seva activitat, des de l’any 2000 fins a l’actualitat.
3. La Reclamació presentada el 22 de maig de 2019 indica que el Departament de Territori i
Sostenibilitat només li ha facilitat informació des de l’any 20 07, quan la demanava des del 2000.
4. El 23 de maig de 2019 la GAIP comunica la Reclamació al Departament de Territori i Sostenibilitat
i li requereix que, dins del termini de quinze dies establert per l’article 33.4 RGAIP, li trameti un
informe sobre ella, així com també còpia de l’expedient de la sol·licitud d’informació de la que
deriva i, en general, dels antecedents que puguin ser rellevants per resoldre la Reclamació. També
li demana el nom de la persona que representarà el Departament en el procediment de mediació
sol·licitat per la persona reclamant.
5. El 5 de juny la GAIP rep l’informe del Departament i còpia de l’expedient de la sol·licitud
d’informació. Segons l’informe del Departament, la sol·licitud d’informació s’hauria tramitat de
conformitat amb la Llei 27/2006, d’informació ambiental. Hauria facilitat la informació sol·licitada
de què disposa des de l’any 2007, perquè la normativa que és d’aplicació per a la recollida d’aquest
tipus de dades no va entrar en vigor fins aquell any, fet que argumenta jurídicament de forma
detallada. També acredita haver justificat jurídicament a la persona reclamant el fet que només li
proporcionava informació per a partir de l’any 2007.
Fonaments jurídics
1. Competència de la GAIP i contingut i abast generals del dret d’accés a la informació pública
L’article 39.1 LTAIPBG estableix que “Les resolucions expresses o presumptes en matèria d’accés a la
informació pública i, si escau, les que resolguin el recurs de reposició poden ésser objecte de
reclamació gratuïta i voluntària davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública,
encarregada de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública que regula
aquest títol”. L’article 29 RGAIP desenvolupa aquest precepte i concreta que també poden ser objecte
de reclamació davant la GAIP les comunicacions que substitueixin les resolucions i l’incompliment
material del dret d’accés, quan aquest ha estat reconegut expressament o presumpta. D’acord amb
aquests preceptes, la GAIP és competent per tramitar i resoldre aquesta Reclamació, ja que deriva
d’una sol·licitud d’informació pública.
L’article 2.c LTAIPBG defineix el dret d’accés a la informació pública com “el dret subjectiu que es
reconeix a les persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les condicions
regulats per aquesta llei”. Per la seva banda, l’apartat b del mateix precepte defineix la informació
pública com “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a
conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els
altres subjectes obligats d’acord amb el que estableix aquesta llei”.
Segons l’article 18.1 LTAIPBG, “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa
referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment
constituïda”. I l’article 20.1 de la mateixa llei afegeix que “El dret d’accés a la informació pública es
garanteix a totes les persones, d’acord amb el que estableix aquesta llei. El dret d’accés a la informació
pública només pot ésser denegat o restringit per les causes expressament establertes per les lleis”.
Així mateix, els apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG estableixen els següents requisits i criteris per a
l’aplicació dels límits legals al dret d’accés a la informació pública: “2. Les limitacions legals al dret
d’accés a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte les
circumstàncies de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest dret
i no es poden ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública,
l’Administració no disposa de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho
justifiquen. En la motivació cal explicitar el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en
fonamenten l’aplicació”.
A més, els límits legals al dret d’accés a la informació pública no són d’aplicació automàtica i absoluta
(l’encapçalament de l’article 21 LTAIPBG es refereix expressament a què els límits enumerats per
aquest precepte “poden” dur a la denegació de l’accés sol·licitat), de manera que l’article 22 de la
mateixa Llei requereix que siguin aplicats d’acord amb criteris de proporcionalitat i temporalitat: “Els
límits aplicats al dret d’accés a la informació pública han d’ésser proporcionals a l’objecte i la finalitat
de protecció. L’aplicació d’aquests límits ha d’atendre les circumstàncies de cada cas concret,
especialment la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés a la informació.
2. Els límits del dret d’accés a la informació pública són temporals si així ho estableix la llei que els
regula, i es mantenen mentre perduren les raons que en justifiquen l’aplicació”.
2. L’Administració ja havia facilitat la informació sol·licitada
Els antecedents posen de manifest que el Departament de Territori i Sostenibilitat ha facilitat a la
persona reclamant la informació sol·licitada que està en el seu poder i justifica jurídicament el fet que
només disposi d’aquesta informació a partir del 2007. Per la seva banda, la persona reclamant posa
com a únic motiu de la seva Reclamació la constatació de què ha rebut la informació sol·licitada des
de 2007, quan la demanava des del 2000.
Si l’Administració no disposa de la informació sol·licitada amb anterioritat al 2007, i justifica jurídicament
aquest fet, materialment és impossible satisfer el contingut de la Reclamació. Tal com afirma l’article
2.b LTAIPBG, transcrit al fonament jurídic anterior, informació pública és la que està en poder de
l’Administració; per tant, si no està en poder de l’Administració (i és el cas de la reclamada anterior al
2007), no és informació pública i, per tant, no pot ser objecte del dret d’accés.
La resolució del Departament de Territori i Sostenibilitat que el 6 de maig de 2019 dona resposta a la
persona reclamant a la seva sol·licitud d’informació del 22 de març del mateix any ja li indica clarament
que només disposa informació a partir del 2007 i li justifica j urídicament que no en disposi d’abans. Es
tracta, per tant, d’una resolució adequada a l’ordenament jurídic, fins al punt que la Reclamació no
exposa cap consideració que en qüestioni la legalitat, ja que es limita a demanar quelcom que la
resolució del Departament li ha indicat clarament que no existeix.
Davant d’aquestes circumstàncies, la Reclamació ha de ser desestimada, perquè té per objecte una
resolució administrativa correcta des del punt de vista jurídic i demana una informació que ja se li ha
justificat adequadament que no existeix i que jurídicament no té perquè existir.
Les raons d’aquesta desestimació són tant clares, per una altra banda, que no tindria cap sentit iniciar
el procediment de mediació sol·licitat per la persona reclamant, perquè objectivament no hi ha res que
pugui ser objecte de mediació. Per tant, i pels motius que s’acaben d’indicar, també és procedent
descartar el procediment de mediació sol·licitat per la persona reclamant.
3. Publicitat de les resolucions de la GAIP
L’article 44 LTAIPBG preveu que les resolucions de la GAIP s’han de publicar en el portal de la Comissió
previst a l’article 25 RGAIP, amb la dissociació prèvia de les dades personals.
Resolució
Sobre la base dels antecedents i fonaments jurídics exposats, el Ple de la GAIP, en la sessió de 6 de
juny de 2019, resol per unanimitat:
1. Desestimar la Reclamació 313/2019 perquè la resolució impugnada és adequada a l’ordenament
jurídic i demana una informació que no està en poder de l’Administració.
2. Descartar el procediment de mediació demanat per la persona reclamant, perquè objectivament
no hi ha res que pugui ser objecte de mediació.
3. Declarar finalitzat el procediment relatiu a la Reclamació 313/2019 i disposar la publicació
d’aquesta resolució al web de la GAIP.
Presidenta
Contra aquesta resolució, que posa fi a la via administrativa, es pot interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya en un termini de dos mesos, a comptar de l’endemà de la notificació de la resolució, d’acord
amb la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.