Acceso a justificantes de gastos de tarjetas de crédito del Gerente de ESPIMSA entre 2003 y 2019

Resolució 89/2020, de 7 de febrer Número d’expedient de la Reclamació: 746/2019 Administració reclamada: ESPIMSA i Ajuntament de Tarragona Informació reclamada: Còpia dels justificants de les despeses del Gerent d’ESPIMSA carregades a les seves targetes. Sentit de la Resolució: Estimació Resum: Si bé les administracions públiques no poden emparar-se en la invocació de la dedicació que els requereix l’atenció de les seves responsabilitats ordinàries per desatendre les sol·licituds d’informació pública de la ciutadania, de la mateixa manera la persona reclamant no pot pretendre, llevat que actuï abusivament, que la tramitació del notable volum de les iniciatives que ha presentat pugui col·lapsar els serveis municipals afectats, en detriment de la resta de les seves responsabilitats; en base a les anteriors consideracions, aquesta Resolució (així com també les altres relatives a la resta de reclamacions presentades més o menys simultàniament per la mateixa persona reclamant contra l’Ajuntament de Tarragona i ESPIMSA, en la mesura que requereixin actuacions a aquestes entitats) preveu un termini inusualment ampli perquè l’Administració afectada pugui complir els seus requeriments de facilitar informació pública. Si l’Ajuntament considera que la informació demanada per la sol·licitud està en poder d’ESPIMSA, l’hi hauria d’haver derivat en els quinze dies naturals des de la seva recepció i n’hauria d’haver informat a la persona reclamant (article 30.1 LTAIPBG), i no consta que hagi fet ni una cosa ni l’altra; el volum elevat de sol·licituds de la mateixa persona reclamant no justifica aquest desinterès municipal en la tramitació de les seves sol·licituds, especialment tenint en compte que el que acaba fent el 20 de desembre de 2019, gairebé dos mesos després de la presentació de la sol·licitud, és una més que succinta derivació a ESPIMSA, comuna a una trentena de sol·licituds/reclamacions; aquest retard més que notable de les actuacions municipals, que a la vista de la seva entitat no es justifica en el volum de les sol·licituds rebudes, perjudica el dret d’accés de la persona reclamant i retarda injustificadament la tramitació de les sol·licituds i les reclamacions per part d’ESPIMSA. Paraules clau: Ajuntament. Empreses municipals. Targetes de crèdit. Despeses. Factures. Reclamació contra silenci. Derivació. Manca de col·laboració. Terminis. Límits. dades personals Ponent: Josep Mir Bagó Antecedents 1. El 30 de novembre de 2019 entra a la GAIP la Reclamació 746/2019, presentada contra l’Ajuntament de Tarragona i la seva Empresa de Serveis i Promocions d’Iniciatives Municipals SA (ESPIMSA), en relació amb la informació indicada a l’antecedent següent. La persona reclamant no sol·licita el procediment de mediació previst a l’article 42 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG) i regulat pels articles 36 a 41 del Reglament de la GAIP, aprovat pel Decret 111/2017, de 18 de juliol (RGAIP). 2. El 28 d’octubre de 2019 la persona reclamant fa consideracions sobre les pèrdues d’ESPIMSA i la necessitat que l’Ajuntament li aporti recursos públics, sobre el que considera mala gestió del seu gerent i sobre notícies relatives a les despeses d’aquest a restaurants, invoca l’article 13 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú i l’LTAIPBG i demana la informació següent a l’Ajuntament de la Ciutat: Còpia dels justificants, tiquets i factures emeses de les despeses carregades a les targetes de crèdit i/o de dèbit del Gerent d’ESPIMSA [...] els anys 2003 al 2019. 3. La Reclamació presentada el 30 de novembre de 2019 reitera el text de la sol·licitud i indica que la persona reclamant no hauria rebut la informació sol·licitada. 4. El 10 de desembre de 2019 la GAIP comunica la Reclamació a l’Ajuntament de Tarragona i a ESPIMSA i els requereix que, dins del termini de quinze dies establert per l’article 33.4 RGAIP, li trametin un informe sobre ella, així com també còpia de l’expedient de la sol·licitud d’informació de la que deriva i, en general, dels antecedents que puguin ser rellevants per resoldre la Reclamació. 5. El 20 de desembre de 2019 la GAIP rep l’informe de l’Ajuntament, que en relació amb aquesta i altres reclamacions indica que l’Oficina Municipal d’Atenció a la Ciutadania (OMAC), actuant com a registre únic, trasllada la petició a ESPIMSA per a la seva tramitació. 6. El 27 de desembre de 2019 la GAIP rep una sol·licitud d’ESPIMSA, que demana l’ampliació del termini donat per emetre el seu informe, atesa l’acumulació de sol·licituds d’informació i reclamacions davant la GAIP de la mateixa persona reclamant i els recursos de personal escassos per atendre-les. 7. El 3 de gener de 2020 la GAIP notifica a ESPIMSA l’ampliació del termini donat per emetre l’informe i facilitar la documentació referits per l’antecedent 4 en un màxim de 7 dies més, en aplicació del que preveu l’article 32.1 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les Administracions públiques (LPAC). Havent vençut a bastament el termini ampliat donat, i malgrat les gestions de seguiment fetes, la GAIP no ha rebut l’informe ni l’expedient requerits a ESPIMSA. 8. El 22 de gener de 2020 la persona reclamant s’interessa per l’estat d’aquesta i altres reclamacions presentades per ella mateixa. Fonaments jurídics 1. Competència de la GAIP i contingut i abast generals del dret d’accés a la informació pública L’article 39.1 LTAIPBG estableix que “Les resolucions expresses o presumptes en matèria d’accés a la informació pública i, si escau, les que resolguin el recurs de reposició poden ésser objecte de reclamació gratuïta i voluntària davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, encarregada de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública que regula aquest títol”. L’article 29 RGAIP desenvolupa aquest precepte i concreta que també poden ser objecte de reclamació davant la GAIP les comunicacions que substitueixin les resolucions i l’incompliment material del dret d’accés, quan aquest ha estat reconegut expressament o presumpta. D’acord amb aquests preceptes, la GAIP és competent per tramitar i resoldre aquesta Reclamació. L’article 2.c LTAIPBG defineix el dret d’accés a la informació pública com “el dret subjectiu que es reconeix a les persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les condicions regulats per aquesta llei”. Per la seva banda, l’apartat b del mateix precepte defineix la informació pública com “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els altres subjectes obligats d’acord amb el que estableix aquesta llei”. Segons l’article 18.1 LTAIPBG, “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment constituïda”. I l’article 20.1 de la mateixa llei afegeix que “El dret d’accés a la informació pública es garanteix a totes les persones, d’acord amb el que estableix aquesta llei. El dret d’accés a la informació pública només pot ésser denegat o restringit per les causes expressament establertes per les lleis”. Així mateix, els apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG estableixen els següents requisits i criteris per a l’aplicació dels límits legals al dret d’accés a la informació pública: “2. Les limitacions legals al dret d’accés a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte les circumstàncies de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest dret i no es poden ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública, l’Administració no disposa de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho justifiquen. En la motivació cal explicitar el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en fonamenten l’aplicació”. A més, els límits legals al dret d’accés a la informació pública no són d’aplicació automàtica i absoluta (l’encapçalament de l’article 21 LTAIPBG es refereix expressament a què els límits enumerats per aquest precepte “poden” dur a la denegació de l’accés sol·licitat), de manera que l’article 22 de la mateixa Llei requereix que siguin aplicats d’acord amb criteris de proporcionalitat i temporalitat: “Els límits aplicats al dret d’accés a la informació pública han d’ésser proporcionals a l’objecte i la finalitat de protecció. L’aplicació d’aquests límits ha d’atendre les circumstàncies de cada cas concret, especialment la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés a la informació. 2. Els límits del dret d’accés a la informació pública són temporals si així ho estableix la llei que els regula, i es mantenen mentre perduren les raons que en justifiquen l’aplicació”. 2. Valoració d’alguns aspectes del procediment Aquesta Reclamació forma part d’un conjunt d’actuacions ciutadanes i municipals vinculades per la identitat de la persona reclamant, que es caracteritzen per alg unes manifestacions característiques, que cal valorar. En primer lloc, cal assenyalar que aquesta Reclamació sembla formar part de vàries desenes de sol·licituds d’informació i de reclamacions davant la GAIP (pel que consta directament a aquesta Comissió, la Reclamació va ser presentada gairebé simultàniament a altres 45 reclamacions formulades per la mateixa persona reclamant contra l’Ajuntament de Tarragona i ESPIMSA, entitats que han posat de manifest en alguns dels seus informes que la mateixa persona hauria presentat també moltes altres sol·licituds d’informació en dates properes), plantejades a l’Ajuntament de Tarragona i a l’empresa municipal ESPIMSA. Tot i que la major part d’aquestes iniciatives aparentment tenen empara en el dret d’accés a la informació pública i que l’LTAIPBG no conté cap limitació sobre el nombre de sol·licituds i de reclamacions que pot presentar la mateixa persona, en relaci ó amb les mateixes administracions, un criteri elemental de proporcionalitat obliga a estar oberts a què el termini per atendre-les pugui ser substancialment més ampli que el peremptori termini de resolució de les sol·licituds d’informació pública (un mes) establert per la LTAIPBG i que el que acostumen a donar les resolucions de la GAIP per al seu compliment (entre 10 i 15 dies, habitualment). I es que si bé les administracions públiques no poden emparar-se en la invocació de la dedicació que els requereix l’atenció de les seves responsabilitats ordinàries per desatendre les sol·licituds d’informació pública de la ciutadania, de la mateixa manera la persona reclamant no pot pretendre, llevat que actuï abusivament, que la tramitació del notable volum de les iniciatives que ha presentat pugui col·lapsar els serveis municipals afectats en detriment de la resta de les seves responsabilitats. En base a les anteriors consideracions, aquesta Resolució (així com també les altres relatives a la resta de reclamacions presentades més o menys simultàniament per la mateixa persona reclamant contra l’Ajuntament de Tarragona i ESPIMSA, en la mesura que requereixin actuacions a aquestes entitats) preveu un termini inusualment ampli perquè l’Administració afectada pugui complir els seus requeriments de facilitar informació pública. En segon lloc, cal explicar la concurrència de dues entitats públiques afectades per la Reclamació i per la sol·licitud d’informació pública de la que deriva: l’Ajuntament de Tarragona i l’empresa pública municipal ESPIMSA. Segons la documentació aportada a aquest procediment, la sol·licitud d’informació pública va ser presentada i adreçada a l’Ajuntament de Tarragona, el 28 d’octubre de 2019, sense que consti cap actuació municipal en relació amb ella fins a la recepció del requeriment de la GAIP, de 10 de desembre de 2019, d’informe i expedient; la resposta municipal a aquest requeriment va ser la derivació del cas a ESPIMSA. Si l’Ajuntament considera que la informació demanada per la sol·licitud està en poder d’ESPIMSA, l’hi hauria d’haver derivat en els quinze dies naturals des de la seva recepció i n’hauria d’haver informat a la persona reclamant (article 30.1 LTAIPBG), i no consta que hagi fet ni una cosa ni l’altra; el volum elevat de sol·licituds de la mateixa persona reclamant no justifica aquest desinterès municipal en la tramitació de les seves sol·licituds, especialment tenint en compte que el que acaba fent el 20 de desembre de 2019, gairebé dos mesos més tard de la presentació de la sol·licitud, és una més que succinta derivació a ESPIMSA, comuna a una trentena de sol·licituds/reclamacions. Aquest retard més que notable de les actuacions municipals, que a la vista de la seva entitat no es justifica en el volum de les sol·licituds rebudes, perjudica el dret d’accés de la persona reclamant i retarda injustificadament la tramitació de les sol·licituds i les reclamacions per part d’ESPIMSA. En tercer lloc, també cal assenyalar alguns potencials equívocs en la identificació de les administracions afectades per la sol·licitud i per la Reclamació. La sol·licitud d’informació és presentada i adreçada per la persona reclamant a l’Ajuntament de Tarragona; en canvi, malgrat no haver rebut cap resposta municipal, adreça la Reclamació a l’Ajuntament i a ESPIMSA. Tot i que en aquell moment (30 de novembre) ESPIMSA no tenia cap responsabilitat en relació amb una sol·licitud de la que la GAIP no tenia constància que li hagués estat presentada ni derivada, aquesta Comissió va optar per demanar informe a ambdues entitats, sense desconèixer el risc que ESPIMSA pogués invocar la inadmissibilitat de la Reclamació adreçada contra ella (cosa que no ha fet), perquè se li reclamava una informació que no constava que li hagués estat sol·licitada prèviament. Un cop l’Ajuntament deriva a ESPIMSA la tramitació de la Reclamació, aquesta entitat esdevé obligada a participar en aquest procediment, amb independència que hagi estat assenyalada o no com a administració reclamada. La persona reclamant hauria de tenir en compte aquestes consideracions i ser més escrupolosa a l’hora d’identificar les administracions destinatàries de les sol·licituds i de les reclamacions posteriors davant la GAIP, amb el ben entès que, com a criteri general, no pot reclamar contra una administració en relació amb una sol·licitud que no li hagi adreçat prèviament. Finalment, cal posar de manifest que aquesta Resolució s’aprova sense que la GAIP hagi rebut l’informe requerit a ESPIMSA el 10 de desembre de 2019 i que aquesta entitat, després de l’ampliació de termini atorgada, hauria d’haver emès com a molt tard el 17 de gener de 2020. A la vista del previst per l’article 33.4 RGAIP (“La Comissió comunica la reclamació a l'òrgan o entitat que va dictar la resolució impugnada i li sol·licita una còpia completa i ordenada de l'expedient, un informe sobre la reclamació i tota la informació o els antecedents que puguin ésser rellevants per a la resolució del procediment de reclamació. La documentació, l'informe i la resta d'informació sol·licitada s'han de trametre a la Comissió en un termini màxim de quinze dies”), el fet de no facilitar la informació requerida per la GAIP ha de ser qualificat com una manca de col·laboració d’ESPIMSA amb l’efectivitat dels procediments previstos legalment per a la garantia del dret d’accés a la informació pública, però no pot impedir la resolució de la Reclamació, especialment si hom té en compte que l’article 33.7 RGAIP preveu expressament que “la manca de tramesa de la informació o la no emissió dels informes sol·licitats per la Comissió no impedeix que aquesta continuï la tramitació”. 3. Sobre el dret a la informació sol·licitada La informació sol·licitada (còpia de justificants, tiquets i factures emesos en relació amb despeses carregades a les targetes de crèdit o dèbit a disposició del Gerent d’ESPIMSA, els anys 2003 a 2019), en la mesura que existeixi, és informació pública, atesos els termes en què defineix aquest concepte l’article 2.b LTAIPBG (informació en poder de l’administració) i, en conseqüència, qualsevol persona té dret a accedir-hi, en aplicació de l’article 18.1 LTAIPBG. Es tracta, a més, d’informació l’accés ciutadà a la qual és especialment rellevant per a les finalitats de la transparència i l’accés a la informació pública, perquè està directament relacionada amb el control social de l’ús dels recursos públics. La GAIP s’ha pronunciat en anteriors resolucions sobre l’accés a informació com la sol·licitada en aquest procediment, i ha fet les següents consideracions: Els pagaments amb targeta de crèdit suposen procediments excepcionals de pagament, ja que no es regeixen pel procediment ordinari d’execució de despesa. El fet que per a aquest sistema de pagament no es requereixi l’aportació de la documentació justificativa amb caràcter previ a l’autorització de la despesa fa que sigui encara més rellevant, des del punt de vista del control de la despesa pública, l’accés a informació que permeti avaluar que les targetes s’han emprat adequadament. En principi i amb caràcter general, l’ús de targetes de crèdit s’ha de reservar per als pagaments a justificar previstos a l’article 190 del Text Refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (TRLHL) aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, és a dir, per a pagaments que no puguin ser satisfetes mitjançant el tràmit normal de pagament, d’escassa quantia, destinats habitualment a despeses corrents en béns i serveis. A l’interès públic que serveix el control de la despesa realitzada mitjançant l’ús de targetes de crèdit, únicament s’hi podria oposar la protecció de dades personals per al cas que el detall dels moviments posin de manifest dades personals especialment protegides, dades íntimes de la persona usuària de la targeta de crèdit o dèbit o de la seva família, o dades que puguin afectar la seva seguretat. Així ho indica l’informe de l’APDCAT (antecedent 11). Cal advertir, tanmateix, que la possibilitat que amb el detall dels moviments de la targeta en resulti afectada la intimitat personal o familiar és remota, especialment si les targetes s’han utilitzat per a la finalitat pública que les justifiquen ja que, en principi, les despeses realitzades amb aquestes targetes no estan connectades amb l’esfera privada, sinó amb l’esfera pública, i per tant, no haurien de contenir informació relativa a la intimitat personal, ni menys encara a la familiar. D’altra banda, si bé és cert que el detall dels moviments de les targetes pot revelar pautes de comportament o de desplaçament que podrien afectar la seguretat de la persona afectada, no ho és menys que el temps transcorregut i el fet que la persona afectada ja no ocupi la presidència de la Diputació minimitzen aquest risc. Finalment, cal considerar que, en el cas que la informació detallada dels moviments de la targeta comportés la revelació d’informació personal especialment protegida, caldria excloure-les de l’accés de conformitat amb l’article 23 LTAIPBG; seria el cas de despeses que es puguin connectar amb informació relativa, entre d’altres, a la salut, la vida sexual i també les relatives a la comissió d’infraccions penals o administratives que no comportin l’amonestació pública a l’infractor. Per a aquest cas, i només en la part que en resultés afectada, la informació reclamada s’hauria de tractar per tal que permetés la finalitat de l’accés, això és, el control de la despesa realitzada amb les targetes, protegint les dades de caràcter personal especialment protegides que hi apareguin. En aquest sentit, l’APDCAT recomana que es faciliti l’accés agrupat per conceptes o categories de despesa, evitant-ne el detall, tot això degudament motivat i acotat restrictivament al període de temps en què aparegui informació d’aquesta naturalesa. Conclou l’informe de l’APDCAT considerant que la normativa de protecció de dades de caràcter personal no impedeix l’accés de la persona reclamant a les dietes i indemnitzacions per raó del quilometratge percebudes per la persona que, durant els anys 2007 a 2011, va ocupar el càrrec de president de la Diputació de Lleida, ni tampoc no impedeix conèixer si aquest càrrec públic va disposar o no d’una targeta de crèdit o dèbit durant aquest període de temps. I solament objecta a l’accés al detall dels moviments de la targeta que se’n derivés el coneixement d’altra informació especialment protegida, que afecti la seva intimitat personal o familiar, o que afecti d’una manera especial els seus drets i llibertats. D’acord amb l’exposat, tenint molt en compte les consideracions de l’APDCAT, havent ponderant que el temps transcorregut minimitza el dany que l’accés provoca a la protecció de dades personals i la seguretat, considerant que la informació fa referència al període en què la persona afectada va ocupar la màxima direcció d’una corporació local, tenint en compte que el control de la despesa pública i de l’exemplaritat dels càrrecs públics constitueixen una part nuclear del nou paradigma de la transparència i que la informació és rellevant per a la finalitat de control polític, la GAIP declara el dret d’accés a la informació objecte d’aquesta reclamació, que s’haurà de facilitar amb el detall requerit, tret que resulti necessari agrupar la despesa per categories en un període de temps determinat atesa la presència de dades especialment protegides. En aquest cas, la dissociació de dades personals amb l’agrupació de despeses per concepte haurà de cenyir-se al període de temps estrictament necessari per a la finalitat de la protecció de la informació personal, i s’haurà de justificar motivadament en fase d’execució (Resolució 46/2017). A la vista de les anteriors consideracions, és procedent declarar el dret de la persona reclamant a la informació sol·licitada (còpia dels justificants de les despeses carregades pel Gerent a targetes d’ESPIMSA els anys 2003 al 2019), si bé ESPIMSA ha de verificar prèviament que aquesta informació no contingui dades personals especialment protegides per l’article 23 LTAIPBG, cas en el qual la informació afectada per aquestes dades hauria de ser tatxada. Com s’ha dit al principi d’aquest fonament jurídic, el dret d’accés es projecta sobre la informació realment existent en poder de l’administració. Aquesta sol·licitud afecta més de quinze anys i, bé sigui per aquest o per altres motius, no es pot descartar que part de la informació sol·licitada no existeixi; de ser aquest el cas, ESPIMSA ha d’indicar expressament la informació sol·licitada que no es troba en el seu poder i assenyalar-ne, en la mesura del possible, els motius. Finalment, la consideració de què el compliment d’aquesta Resolució pot comportar la necessitat de fer un nombre voluminós de còpies, afegit a la circumstància de què, com s’ha dit, aquesta Reclamació se suma a nombroses sol·licituds d’informació i reclamacions de la mateixa persona reclamant en relació amb les mateixes administracions, aconsella fer referència a la possibilitat que tenen les administracions públiques de cobrar una contraprestació econòmica per l’expedició de còpies (en paper o digitals) i per la transposició de formats (article 37.2 LTAIPBG), contraprestació que no pot excedir del cost real de l’operació (de còpia o de transposició, inclosos costs materials i de personal; la informació no es pot cobrar), d’acord amb el previst per la taxa o instrument equivalent que sigui aplicable. En cas d’aplicar aquesta possibilitat, ESPIMSA fins i tot podria facturar i requerir el pagament de les còpies prèviament a la seva expedició. 4. Seguiment de l’execució L’article 43.5 LTAIPBG estableix que “l’Administració ha de comunicar a la Comissió les actuacions fetes per a executar els acords de mediació i per a donar compliment a les resolucions dictades per la Comissió”. Sobre la base d’aquestes comunicacions i de les efectuades per les persones interessades, la GAIP ha de fer seguiment del compliment de les seves resolucions, d’acord amb el que preveuen els articles 48 i 49 RGAIP i l’apartat 30 del seu Manual de reclamació, i pot adoptar les mesures que s’hi preveuen en cas d’incompliment. L’article 43 LTAIPBG estableix que si l’Administració incompleix el termini establert pels acords de mediació o per les resolucions de la GAIP per lliurar la informació reclamada, les persones interessades ho poden comunicar a la Comissió perquè aquesta en requereixi el compliment; la desatenció d’aquest requeriment, vista la remissió expressa feta a aquest precepte per l’article 77.2.b LTAIPBG, ha de ser qualificada d’infracció molt greu amb relació al dret d’accés a la informació pública (que pot ser sancionada de conformitat amb els articles 81 i 82 LTAIPBG). L’article 49.2 RGAIP preveu que, als efectes anteriors, la Comissió pot posar aquests fets en coneixement dels òrgans competents per ordenar la incoació del procediment sancionador corresponent a què fa referència l’article 86 LTAIPBG. Així mateix, l’article 25.2.k RGAIP preveu la publicació en el web de la Comissió dels casos que els seus requeriments han estat desatesos pels subjectes obligats. 5. Publicitat de les resolucions de la GAIP L’article 44 LTAIPBG preveu que les resolucions de la GAIP s’han de publicar en el portal de la Comissió previst a l’article 25 RGAIP, amb la dissociació prèvia de les dades personals. Resolució Sobre la base dels antecedents i fonaments jurídics exposats, el Ple de la GAIP, en la sessió de 7 de febrer de 2020, resol per unanimitat: 1. Estimar la Reclamació 746/2019 i declarar el dret de la persona reclamant a còpia dels justificants, tiquets i factures corresponents a les despeses carregades a les targetes de crèdit i de dèbit a disposició del Gerent d’ESPIMSA els anys 2003 a 2019, d’acord amb les consideracions i cauteles fetes al fonament jurídic 3. 2. Requerir a ESPIMSA que lliuri a la persona reclamant la informació indicada a l’apartat 1 dins del termini màxim de dos mesos. 3. Requerir a ESPIMSA a informar la GAIP, dins del termini de quinze dies, de l’òrgan o la persona responsable del compliment d’aquesta Resolució, així com de les actuacions dutes a terme per complir-la. 4. Convidar a la persona reclamant que informi a la GAIP de qualsevol incidència que es produeixi amb motiu del compliment d’aquesta Resolució. 5. Declarar finalitzat el procediment relatiu a la Reclamació 746/2019 i disposar la publicació d’aquesta resolució al web de la GAIP. Elisabet Samarra Gallego Presidenta Els terminis establerts en aquesta Resolució per lliurar la informació s’han de comptar en dies hàbils (descomptant festius i dissabtes) i si no s’especifica una altra cosa comencen a partir de l’endemà de la recepció de la seva notificació per l’Administració reclamada. L’Administració obligada pot sol·licitar a la GAIP l’ampliació del termini atorgat per fer efectiu el lliurament de la informació Aquesta sol·licitud només pot ser admesa a consideració si és notificada a la GAIP abans que fineixi el termini fixat a la Resolució, i s’ha de fonamentar en circumstàncies que no hagin pogut ser tingudes en compte per la Comissió abans de dictar la seva Resolució. La GAIP únicament atorgarà l’ampliació sol·licitada, després d’informar-ne a la persona reclamant, si l’Administració obligada ha justificat de forma precisa i consistent la seva necessitat. Si l’Administració obligada no lliura la informació dins del termini establert per aquesta Resolució, la persona reclamant pot posar- ho en coneixement de la GAIP, preferentment per correu electrònic adreçat a [email protected], per tal que la Comissió en requer eixi el compliment. Mentre no s’acompleixi plenament la Resolució, la Comissió difondrà al seu web www.gaip.cat l’incompliment de l’Administració obligada, d’acord amb l’article 25.2.k RGAIP. Si l’Administració desatén el requeriment d’execució que li adreci la GAIP, la Comissió posarà els fets en coneixement de l’òrgan competent, d’acord amb allò previst per l’article 86 LTAIPBG, i li sol·licitarà la incoació d’un procediment sancionador per infracció molt greu amb relació al dret d’accés a la informació pública, a l’empara de l’article 77.2.b LTAIPBG. Tot això sens perjudici que la persona reclamant pugui, considerant que aquesta Resolució és un acte administratiu declaratiu de drets que vincula l’Administració, requerir-ne la seva execució davant dels Tribunals, a l’empara de l’article 29.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa. Aquesta acció es pot interposar després que hagin transcorregut tres mesos des que la persona afectada ha reclamat formalment i directament a l’Administració el compliment d’aquesta Resolució. Contra aquesta resolució, que posa fi a la via administrativa, es pot interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en un termini de dos mesos, a comptar de l’endemà de la notificació de la resolució, d’acord amb la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.