Un periodista solicitó a la Diputación de Girona información detallada sobre inversiones en publicidad institucional y subvenciones a medios (2007-2018). La administración alegó que la información anterior a 2015 no estaba sistematizada y requeriría una tarea compleja. La GAIP estima la reclamación al considerar que la administración no motivó la complejidad alegada.
Puntos clave de la argumentación
1
El hecho de que una solicitud sea reiterativa de una anterior no constituye causa de inadmisibilidad en las administraciones catalanas, a menos que sea abusiva.
2
El derecho de acceso a la información pública se proyecta sobre toda la información en poder de la Administración, independientemente de la fecha de su elaboración o de la entrada en vigor de la ley de transparencia.
3
La condición de periodista del solicitante y la naturaleza de la información (control de recursos públicos) refuerzan el derecho de acceso al amparo del artículo 20 de la Constitución.
4
La denegación basada en la 'tarea compleja de elaboración' debe estar debidamente motivada y acreditada en el caso concreto, no pudiendo invocarse de forma genérica.
5
Si la complejidad radica en el formato de presentación solicitado y no en la información de fondo, la Administración debe facilitar los datos brutos para que el ciudadano elabore la presentación.
Texto completo
Resolució 32/2020, de 16 de gener
Número d’expedient de la reclamació: 690/2019
Administració reclamada: Diputació de Girona
Informació reclamada: Inversió en publicitat institucional i subvencions a mitjans de comunicació.
Sentit de la resolució: Estimació
Resum: La GAIP ha resolt en diverses ocasions que les causes d’inadmissibilitat establertes per la
legislació estatal, en la mesura en què protegeixen les necessitats i conveniències de les
Administracions públiques, en perjudici del dret d’accés a la informació pública, no impedeixen a les
lleis autonòmiques subjectar les administracions respectives a causes més limitades d’inadmissibilitat,
en benefici del dret d’accés a la informació; per tant, cal entendre que a les administracions catalanes
el fet que una sol·licitud sigui reiterativa d’una altra sol·licitud anterior no constitueix una causa
d’inadmissibilitat; això no treu, tanmateix, que si aquesta reiteració fos abusiva es podria inadmetre per
aquest motiu, però no és aquest el cas; el fet que la sol·licitud de la que deriva aquesta Reclamació
sigui manifestament reiterativa d’una sol·licitud anterior no qüestiona que hagi de ser atesa i tramitada
per la Diputació, i menys encara si hom té en compte que aquesta Administració no va facilitar la
informació demanada per la primera sol·licitud. A més, el dret general d’accés a la informació sol·licitada
s’ha de considerar reforçat en base a dues consideracions; per una banda, per la condició de periodista
que té la persona reclamant, de manera que a més del dret d’accés a la informació pública, amb la seva
sol·licitud exerceix també el dret d’informació de l’article 20 de la Constitució; per una altra, perquè
l’objecte de la sol·licitud incideix directament en matèries especialment rellevants per al dret d’accés a
la informació pública i la seva funció bàsica de control social dels poders públics, com són el control de
la destinació dels recursos públics i les relacions entre el poder polític i administratiu i els mitjans de
comunicació. Si bé és cert que les Administracions públiques no tenen obligacions de publicitat activa
(les definides pel títol II de l’LTAIPBG) fins a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, el dret d’accés
a la informació pública (que és precisament el que s’està exercint en aquest procediment) es projecta,
segons l’article 2.b LTAIPBG, sobre tota la informació elaborada per l’Administració i la que es troba en
el seu poder, sense cap requisit ni limitació derivada de la data de la seva elaboració o adquisició. La
Diputació es limita a invocar la causa d’inadmissibilitat de la tasca complexa d’elaboració, sense motivar
en absolut la seva concurrència en el cas concret; en atenció a les anteriors consideracions, aquesta
mancança de la motivació més elemental obliga a rebutjar la concurrència de la causa d’inadmissibilitat
invocada i concloure que la Diputació està jurídicament obligada a facilitar la informació sol·licitada. Si
bé és exigible l’esforç que sigui necessari perquè les Administracions públiques facilitin la informació
sol·licitada per la ciutadania, especialment en un cas com aquest, en el que en exercici també del dret
d’informació es demanen dades sobre disposició de recursos públics destinats a empreses de
comunicació social, aquesta exigència sens dubte és menor, per raons de proporcionalitat, quan es
tracta d’atendre, més que l’accés a la informació, la comoditat de la persona reclamant.
Paraules clau: Diputacions. Periodista. Publicitat institucional. Subvencions. Mitjans de Comunicació.
Reclamació contra silenci. Sol·licitud reiterativa. Informació anterior a l’LTAIPBG. Causes
d’inadmissibilitat. Tasca complexa. Proporcionalitat.
Ponent: Josep Mir Bagó
Antecedents
1. El 8 de novembre de 2019 entra a la GAIP la Reclamació 690/2019, presentada per un periodista
contra la Diputació de Girona, en relació amb la informació indicada a l’antecedent següent. La
persona reclamant sol·licita el procediment de mediació previst a l’article 42 de la Llei 19/2014, del
29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG) i regulat
pels articles 36 a 41 del Reglament de la GAIP, aprovat pel Decret 111/2017, de 18 de juliol
(RGAIP).
2. El 13 de setembre de 2019 la persona reclamant demana a la Diputació de Girona, a través del
web de transparència de la Generalitat (la sol·licitud entra a la Diputació el 18 de setembre de
2019), la informació següent: La inversió feta des de 2007 fins a 2018, ambdós inclosos, en
publicitat institucional ,organitzada per quanties i empreses de mitjans beneficiàries, desglossat de
la manera que es troba en les pàgines de la 30 a 40 de la Memòria de la Comissió Assessora
sobre la Publicitat Institucional 2017. La inversió duta a terme en concepte de concessió de
subvencions estructurals a mitjans informatius digitals de titularitat privada en català o aranès,
corresponents als anys 2007 a 2018, ambdós inclosos, desglossat de la manera que es troba a
les pàgines de la 30 a 40 de la Memòria de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional 2017.
La inversió duta a terme en subvencions a mitjans informatius en general, no només digitals,
corresponents als anys 2007 a 2018, ambdós inclosos, desglossat de la manera que es troba a
les pàgines de la 30 a 40 de la Memòria de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional 2017.
Tot en una fulla de càlcul. En cas que la Diputació al·legui tasca complexa d'elaboració necessito
que indiquin de quina manera tenen enregistrada aquesta informació, de forma que expliquin el
per què de la complexitat.
Exposa el següent motiu de la sol·licitud: Investigació periodística i necessitat de reiniciar el procés.
Amb data de 25/04/2019 vaig entregar una petició a la Generalitat que aquesta administració va
derivar a la Diputació de Girona el 26/04/2019. El 06/05/2019 obtindria resposta de l'administració
en qüestió amb el núm. d'expedient 2019/4972 en què se m'informava que se m'anotava la
sol·licitud. Tres dies després, el 9 de maig, rebria una trucada de XXXX, la persona responsable
del traspàs informatiu, en què em comunicava que només em passarien informació a partir del
moment en què la llei de transparència entra en vigor ja que és l'única que tenen. El 27/05/2019
rebria la notificació de la Diputació en què asseguraven que s'estimava el que havia demanat amb
el codi IFIMI-NJWXW-CYLO6. Tal i com queda palès al document 35_documentDownload de la
GAIP, no se'm facilita la informació de la forma que ho demano, segregada per empreses de
mitjans i no per suport (televisió, ràdio, etc.), com ho fa la Diputació, i l’article 2.b de la LTAIPBG
és clar contradient el que va afirmar el senyor XXXX: han d'aportar tot allò que tinguin, no només
el que s'enregistra un cop que entra en vigor la llei de transparència. És per aquest motiu que
reinicio el procediment. Adjunta la Resolució de la GAIP 522/2019, sobre la Reclamació 488/2019.
3. La Reclamació presentada el 8 de novembre de 2019 reitera la sol·licitud i els motius pels quals
es presenta i indica que la Diputació no ha facilitat la informació sol·licitada.
4. El 12 de novembre de 2019 la GAIP comunica la Reclamació a la Diputació de Girona i li requereix
que, dins del termini de quinze dies establert per l’article 33.4 RGAIP, li trameti un informe sobre
ella, així com també còpia de l’expedient de la sol·licitud d’informació de la que deriva i, en general,
dels antecedents que puguin ser rellevants per resoldre la Reclamació. També li demana el nom
de la persona que representarà la Diputació en el procediment de mediació sol·licitat per la persona
reclamant.
5. L’11 de desembre de 2019 la GAIP rep l’informe de la Diputació, que explica que la mateixa
sol·licitud va ser presentada el 26 d’abril de 2019 i resolta per la Diputació el 24 de maig del mateix
any, resolució que va ser impugnada davant la GAIP amb la Reclamació 341/2019, que va finalitzar
amb la pèrdua sobrevinguda del seu objecte.
L’informe inclou una còpia del Decret de 24 de maig de 2019, que estima la sol·licitud de la persona
reclamant de 26 d’abril de 2019 i li facilita, per als anys 2015 a 2018, ambdós inclosos, la suma
total de despeses anuals assumides per la Diputació per a cada un dels conceptes següents: diaris
i setmanaris, televisions locals, emissores de ràdio, mitjans digitals i revistes (suma que per a tots
els conceptes indicats es situa a l’entorn dels 400.000 € anuals). En aquesta relació de despeses
es justifica el fet de no facilitar les anteriors a 2015 en l’argument de què la legislació de
transparència no va entrar en vigor fins el 2015.
L’informe argumenta ara que en el procediment anterior la Diputació només va facilitar informació
posterior a l’entrada en vigor de l’LTAIPBG perquè l’anterior no estaria sistematitzada i la seva
posada a disposició de la persona reclamant requeriria una tasca complexa d’elaboració.
Davant del requeriment indicat a l’antecedent anterior, la Diputació designa els seus representants
a la mediació sol·licitada per la persona reclamant.
L’informe adjunta l’expedient amb les comunicacions i documentació generades arrel de la
sol·licitud inicial de 26 d’abril de 2019.
6. El 16 de desembre de 2019 la GAIP trasllada la informació facilitada per la Diputació a la persona
reclamant i inicia els tràmits per celebrar la primera sessió de mediació.
7. El 10 de gener de 2020 té lloc la primera sessió de mediació, que és aixecada pel mediador un
cop constatada la seva inviabilitat, motiu pel qual la Reclamació ha de ser resolta mitjançant
resolució del Ple de la GAIP. A l’inici de la sessió la representació de la Diputació insisteix en què
la informació sol·licitada pendent de lliurar a la persona reclamant no es pot facilitar perquè no
existeix i caldria una tasca complexa per elaborar-la en el format sol·licitat; tot i que el mediador
proposa que s’acreditin o argumentin mitjançant un informe addicional, de cara la resolució de la
Reclamació, les causes i manifestacions concretes de la tasca complexa requerida suposadament
per atendre la sol·licitud, la representació de la Diputació no ho fa en el decurs de la sessió i amb
un correu electrònic del mateix dia manifesta expressament que no ho farà.
Fonaments jurídics
1. Competència de la GAIP i contingut i abast generals del dret d’accés a la informació pública
L’article 39.1 LTAIPBG estableix que “Les resolucions expresses o presumptes en matèria d’accés a la
informació pública i, si escau, les que resolguin el recurs de reposició poden ésser objecte de
reclamació gratuïta i voluntària davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública,
encarregada de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública que regula
aquest títol”. L’article 29 RGAIP desenvolupa aquest precepte i concreta que també poden ser objecte
de reclamació davant la GAIP les comunicacions que substitueixin les resolucions i l’incompliment
material del dret d’accés, quan aquest ha estat reconegut expressament o presumpta. D’acord amb
aquests preceptes, la GAIP és competent per tramitar i resoldre aquesta Reclamació, ja que deriva
d’una sol·licitud d’informació pública.
L’article 2.c LTAIPBG defineix el dret d’accés a la informació pública com “el dret subjectiu que es
reconeix a les persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les condicions
regulats per aquesta llei”. Per la seva banda, l’apartat b del mateix precepte defineix la informació
pública com “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a
conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els
altres subjectes obligats d’acord amb el que estableix aquesta llei”.
Segons l’article 18.1 LTAIPBG, “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa
referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment
constituïda”. I l’article 20.1 de la mateixa llei afegeix que “El dret d’accés a la informació pública es
garanteix a totes les persones, d’acord amb el que estableix aquesta llei. El dret d’accés a la informació
pública només pot ésser denegat o restringit per les causes expressament establertes per les lleis”.
Així mateix, els apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG estableixen els següents requisits i criteris per a
l’aplicació dels límits legals al dret d’accés a la informació pública: “2. Les limitacions legals al dret
d’accés a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte les
circumstàncies de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest dret
i no es poden ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública,
l’Administració no disposa de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho
justifiquen. En la motivació cal explicitar el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en
fonamenten l’aplicació”.
A més, els límits legals al dret d’accés a la informació pública no són d’aplicació automàtica i absoluta
(l’encapçalament de l’article 21 LTAIPBG es refereix expressament a què els límits enumerats per
aquest precepte “poden” dur a la denegació de l’accés sol·licitat), de manera que l’article 22 de la
mateixa Llei requereix que siguin aplicats d’acord amb criteris de proporcionalitat i temporalitat: “Els
límits aplicats al dret d’accés a la informació pública han d’ésser proporcionals a l’objecte i la finalitat
de protecció. L’aplicació d’aquests límits ha d’atendre les circumstàncies de cada cas concret,
especialment la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés a la informació.
2. Els límits del dret d’accés a la informació pública són temporals si així ho estableix la llei que els
regula, i es mantenen mentre perduren les raons que en justifiquen l’aplicació”.
2. Sol·licitud reiterativa
Els antecedents posen de manifest que la sol·licitud d’informació de la que deriva la Reclamació és
idèntica a una sol·licitud anterior, i així ho assenyala la Diputació, com també l’actual Reclamació és
similar a la que la mateixa persona reclamant va presentar en relació amb la sol·licitud idèntica
precedent. Aquesta circumstància justifica la necessitat de valorar l’eventual concurrència d’una causa
d’inadmissibilitat per aquest motiu, malgrat que la Diputació no la invoqui.
L’article 18.1.e de la Llei estatal bàsica 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la
informació pública i bon govern (LTAIPBGE), estableix la inadmissibilitat de les sol·licituds d’informació
pública que siguin manifestament repetitives o tinguin un caràcter abusiu no justificat amb la finalitat de
transparència d’aquesta Llei. Aquesta causa d’inadmissibilitat no està recollida per l’LTAIPBG, malgrat
que el seu article 29 reprodueix altres causes d’inadmissibilitat de l’article 18 LTAIPBGE.
La GAIP ha resolt en diverses ocasions que les causes d’inadmissibilitat establertes per la legislació
estatal, en la mesura que protegeixen les necessitats i conveniències de les Administracions públiques,
en perjudici del dret d’accés a la informació pública, no impedeixen a les lleis autonòmiques subjectar
les administracions respectives a causes més limitades d’inadmissibilitat, en benefici del dret d’accés a
la informació. Per tant, cal entendre que a les administracions catalanes el fet que una sol·licitud sigui
reiterativa d’una altra sol·licitud anterior no constitueix una causa d’inadmissibilitat. Això no treu,
tanmateix, que si aquesta reiteració fos abusiva es podria inadmetre per aquest motiu, però no és
aquest el cas.
Per tant, el fet que la sol·licitud de la que deriva aquesta Reclamació sigui manifestament reiterativa
d’una sol·licitud anterior no qüestiona que hagi de ser atesa i tramitada per la Diputació, i menys encara
si hom té en compte que aquesta Administració no va facilitar tota la informació demanada per la
primera sol·licitud.
3. Informació reclamada i dret a accedir-hi
La informació sol·licitada és la relativa a les despeses fetes per la Diputació de Girona en matèria de
publicitat institucional i subvencions als mitjans de comunicació des de 2007 a 2018, tot distingint entre
publicitat institucional, subvencions a mitjans digitals de titularitat privada en català o aranès i
subvencions a mitjans informatius en general i tot identificant les empreses de mitjans beneficiades,
amb el desglossament que fan les pàgines 30 a 40 de la Memòria de 2017 de la Comissió Assessora
de Publicitat Institucional.
La informació facilitada per la Diputació presenta dos tipus de mancances respecte d’allò sol·licitat:
únicament facilita el total anual d’euros de la Diputació destinats a mitjans de comunicació (tot distingint
entre diaris i setmanaris, televisions locals, emissores de ràdio, mitjans digitals i revistes), sense
distingir entre publicitat institucional i subvencions, sense cap referència a les empreses beneficiades,
i només facilita aquesta informació per als anys 2015 a 2018, ambdós inclosos, sense cap dada relativa
als anys 2007 a 2014. Es pot concloure que substancialment no es facilita la informació sol·licitada.
Per valorar el dret de la persona reclamant a la informació sol·licitada, cal determinar en primer lloc si
es tracta d’informació pública. Atesos els termes en què defineix aquest concepte l’article 2.b LTAIPBG
(la informació que es troba en poder de l’Administració), sembla obvi que allò sol·licitat sens dubte s’ha
de qualificar com informació pública, perquè té per objecte quelcom tant essencialment públic com és
la destinació dels recursos econòmics d’una Administració pública, de l’ús dels quals és evident que
n’hi ha d’haver un rastre documental a la comptabilitat de la Diputació, que segurament deu distingir
entre publicitat i subvencions (despeses que sembla que haurien de formar part de capítols
pressupostaris diferents) i recollir la dada de l’empresa o persona jurídica beneficiada. També sembla
exigible que existeixi en poder de la Diputació la informació sol·licitada per a tot el període demanat,
llevat que s’acrediti la seva destrucció d’acord amb la normativa sobre arxius.
Establerta la condició d’informació pública que té la sol·licitada, cal concloure que qualsevol persona té
dret a accedir-hi, atesos els termes inequívocs dels articles 18 i 20.1 LTAIPBG, transcrits al fonament
jurídic anterior, ja que no s’ha invocat cap límit legal que pugui impedir-ho, ni és versemblant, atesa la
naturalesa de la informació sol·licitada, que n’hi pugui concórrer cap.
A més, el dret general d’accés a la informació sol·licitada s’ha de considerar reforçat en base a dues
consideracions. Per una banda, per la condició de periodista que té la persona reclamant, de manera
que a més del dret d’accés a la informació pública, amb la seva sol·licitud exerceix també el dret
d’informació de l’article 20 de la Constitució. Per una altra, perquè l’objecte de la sol·licitud incideix
directament en matèries especialment rellevants per al dret d’accés a la informació pública i la seva
funció bàsica de control social dels poders públics, com són el control de la destinació dels recursos
públics i les relacions entre el poder polític i administratiu i els mitjans de comunicació.
A la vista de les anteriors consideracions, cal concloure que la persona reclamant té un dret
especialment reforçat a la informació sol·licitada.
La Diputació denega l’efectivitat d’aquest dret sobre la base de dos tipus de consideracions: la
necessitat d’una tasca complexa d’elaboració, per una banda, i el fet que part de la informació
sol·licitada sigui anterior a la vigència de la legislació de transparència, per l’altra.
En relació amb aquest segon argument, cal indicar que si bé és cert que les Administracions públiques
no tenen obligacions de publicitat activa (les definides pel títol II de l’LTAIPBG) fins a partir de l’entrada
en vigor d’aquesta Llei, el dret d’accés a la informació pública (que és precisament el que s’està exercint
en aquest procediment) es projecta, segons l’article 2.b LTAIPBG, sobre tota la informació elaborada
per l’Administració i la que es troba en el seu poder, sense cap requisit ni limitació derivada de la data
de la seva elaboració o adquisició. Per tant, si bé l’any de referència de la informació pot determinar
que hagi de ser o no publicada al web de transparència de la Diputació, aquesta dada és irrellevant als
efectes de determinar el dret a obtenir-la, en exercici del dret d’accés a la informació pública. Per tant,
la persona reclamant té dret a accedir a la informació sol·licitada relativa al 2007 i anys successius,
igual com el té a la de l’any 2018.
En relació amb l’argument de què facilitar la informació sol·licitada, especialment la relativa a anualitats
anteriors al 2015, requeriria una tasca complexa d’elaboració, cal assenyalar que, certament, l’article
29.1.b LTAIPBG considera com a causa d’inadmissibilitat de les sol·licituds d’informació pública: “si per
a obtenir la informació que demanen cal una tasca complexa d’elaboració o reelaboració”.
L’apartat 3 de l’article 29 requereix que les causes d’inadmissibilitat han de ser motivades, motivació
que és especialment rellevant perquè l’apreciació d’una causa d’inadmissibilitat, a efectes pràctics, té
conseqüències que fins i tot podrien ser més radicals que la concurrència d’un límit d’accés. Aquesta
similitud en les conseqüències porta a què siguin també aplicables a les causes d’inadmissibilitat de les
sol·licituds els requisits establerts pels apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG: 2. Les limitacions legals
al dret d’accés a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte
les circumstàncies de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest
dret i no es poden ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública,
l’Administració no disposa de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho
justifiquen. En la motivació cal explicitar el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en
fonamenten l’aplicació”.
En aquest procediment la Diputació es limita a invocar la causa d’inadmissibilitat de la tasca complexa
d’elaboració, sense motivar en absolut, i menys encara acreditar, la seva concurrència en el cas
concret. En atenció a les anteriors consideracions, aquesta mancança de la motivació més elemental
obliga a rebutjar la concurrència de la causa d’inadmissibilitat invocada i concloure que la Diputació
està jurídicament obligada a facilitar la informació sol·licitada.
Nogensmenys, no es pot descartar que la presentació de la informació sol·licitada, en els termes
demanats per la sol·licitud, requereixi efectivament una tasca complexa i desproporcionada
d’elaboració, en perjudici dels recursos públics que caldria esmerçar-hi. Si es dona aquesta eventualitat,
seria pertinent distingir entre el que és essencial als efectes de la finalitat de l’accés sol·licitat (obtenir
informació concreta sobre els recursos destinats a cada empresa de comunicació, per a cada un dels
anys sol·licitats i per a cada un dels conceptes indicats a la sol·licitud) i allò que té més a veure amb la
comoditat de la persona reclamant (que aquesta informació li sigui facilitada seguint les pautes d’una
determinada publicació). Si la complexitat rau en la confecció de la presentació sol·licitada per la
persona reclamant, la seva concurrència es pot admetre més fàcilment, sempre que es faciliti la
informació de fons o en brut sol·licitada, desglossada en els termes en què la té la comptabilitat de la
Diputació, a ser possible en un format electrònic que permeti la seva reutilització (full de càlcul, per
exemple), i que sigui la pròpia persona reclamant qui elabori la presentació que més li convingui. De
fet, l’article 29.1.b LTAIPBG preveu que en cas de concorre la necessitat d’una tasca complexa
d’elaboració de la informació sol·licitada, “es pot donar la informació de manera desglossada, amb
l’audiència prèvia del sol·licitant”. I és que si bé és exigible l’esforç que sigui necessari perquè les
Administracions públiques facilitin la informació sol·licitada per la ciutadania, especialment en un cas
com aquest, en el que en exercici també del dret d’informació es demanen dades sobre disposició de
recursos públics destinats a empreses de comunicació social, aquesta exigència sens dubte és menor,
per raons de proporcionalitat, quan es tracta d’atendre, més que l’accés a la informació, la comoditat
de la persona reclamant.
Cal concloure, per tant, tot reiterant el dret de la persona reclamant a tota la informació sol·licitada,
entesa aquesta com les despeses fetes amb càrrec a recursos de la Diputació de Girona, per a cada
un dels anys entre 2007 i 2018, ambdós inclosos, destinades a publicitat institucional o a subvencions
a mitjans de comunicació, tot especificant, per a cada anualitat, les quantitats percebudes per a cada
una de les empreses de comunicació social beneficiades de les despeses en qüestió i tot distingint
entre despeses de publicitat institucional, despeses de subvencions estructurals a mitjans informatius
digitals de titularitat privada en català o aranès i despeses de subvencions a mitjans informatius en
general, no només digitals. En la mida que no requereixi un esforç desproporcionat per a la Diputació,
aquesta informació s’ha de facilitar desglossada de la manera que es troba a les pàgines 30 a 40 de la
Memòria de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional 2017; en cas que aquesta presentació
requereixi una tasca complexa i desproporcionada per a la Diputació, que en tot cas hauria de motivar,
pot consultar la persona reclamant i facilitar-li la informació bàsica de què disposa l’Administració
provincial, amb el grau de concreció de conceptes i empreses beneficiades indicat, de manera que la
pròpia persona reclamant pugui elaborar el desglossament demanat.
4. Seguiment de l’execució
L’article 43.5 LTAIPBG estableix que “l’Administració ha de comunicar a la Comissió les actuacions
fetes per a executar els acords de mediació i per a donar compliment a les resolucions dictades per la
Comissió”. Sobre la base d’aquestes comunicacions i de les efectuades per les persones interessades,
la GAIP ha de fer seguiment del compliment de les seves resolucions, d’acord amb el que preveuen els
articles 48 i 49 RGAIP i l’apartat 30 del seu Manual de reclamació, i pot adoptar les mesures que s’hi
preveuen en cas d’incompliment.
L’article 43 LTAIPBG estableix que si l’Administració incompleix el termini establert pels acords de
mediació o per les resolucions de la GAIP per lliurar la informació reclamada, les persones interessades
ho poden comunicar a la Comissió perquè aquesta en requereixi el compliment; la desatenció d’aquest
requeriment, vista la remissió expressa feta a aquest precepte per l’article 77.2.b LTAIPBG, ha de ser
qualificada d’infracció molt greu amb relació al dret d’accés a la informació pública (que pot ser
sancionada de conformitat amb els articles 81 i 82 LTAIPBG). L’article 49.2 RGAIP preveu que, als
efectes anteriors, la Comissió pot posar aquests fets en coneixement dels òrgans competents per
ordenar la incoació del procediment sancionador corresponent a què fa referència l’article 86 LTAIPBG.
Així mateix, l’article 25.2.k RGAIP preveu la publicació en el web de la Comissió dels casos que els
seus requeriments han estat desatesos pels subjectes obligats.
5. Publicitat de les resolucions de la GAIP
L’article 44 LTAIPBG preveu que les resolucions de la GAIP s’han de publicar en el portal de la Comissió
previst a l’article 25 RGAIP, amb la dissociació prèvia de les dades personals.
Resolució
Sobre la base dels antecedents i fonaments jurídics exposats, el Ple de la GAIP, en la sessió de 16 de
gener de 2020, resol per unanimitat:
1. Estimar la Reclamació 690/2019 i declarar el dret de la persona reclamant a la informació
sol·licitada sobre publicitat institucional i subvencions a mitjans de comunicació, corresponent als
anys 2007 a 2018, ambdós inclosos, amb identificació dels conceptes i de les empreses de
comunicació beneficiades.
2. Requerir a la Diputació de Girona que lliuri a la persona reclamant la informació indicada a l’apartat
1 dins del termini màxim de quinze dies, de conformitat especialment amb les consideracions fetes
al darrer paràgraf del fonament jurídic 3.
3. Requerir a la Diputació de Girona a informar la GAIP, dins del termini de quinze dies, de l’òrgan o
la persona responsable del compliment d’aquesta Resolució, així com de les actuacions dutes a
terme per complir-la.
4. Convidar a la persona reclamant que informi a la GAIP de qualsevol incidència que es produeixi
amb motiu del compliment d’aquesta Resolució.
5. Declarar finalitzat el procediment relatiu a la Reclamació 690/2019 i disposar la publicació
d’aquesta resolució al web de la GAIP.
Elisabet Samarra i Gallego
Presidenta
Els terminis establerts en aquesta Resolució per lliurar la informació s’han de comptar en dies hàbils (descomptant festius i
dissabtes) i si no s’especifica una altra cosa comencen a partir de l’endemà de la recepció de la seva notificació per l’Administració
reclamada.
L’Administració obligada pot sol·licitar a la GAIP l’ampliació del termini atorgat per fer efectiu el lliurament de la informació Aquesta
sol·licitud només pot ser admesa a consideració si és notificada a la GAIP abans que fineixi el termini fixat a la Resolució, i s’ha
de fonamentar en circumstàncies que no hagin pogut ser tingudes en compte per la Comissió abans de dictar la seva Resolució.
La GAIP únicament atorgarà l’ampliació sol·licitada, després d’informar-ne a la persona reclamant, si l’Administració obligada ha
justificat de forma precisa i consistent la seva necessitat.
Si l’Administració obligada no lliura la informació dins del termini establert per aquesta Resolució, la persona reclamant pot posar-
ho en coneixement de la GAIP, preferentment per correu electrònic adreçat a [email protected], per tal que la Comissió en
requereixi el compliment. Mentre no s’acompleixi plenament la Resolució, la Comissió difondrà al seu web www.gaip.cat
l’incompliment de l’Administració obligada, d’acord amb l’article 25.2.k RGAIP.
Si l’Administració desatén el requeriment d’execució que li adreci la GAIP, la Comissió posarà els fets en coneixement de l’òrgan
competent, d’acord amb allò previst per l’article 86 LTAIPBG, i li sol·licitarà la incoació d’un procediment sancionador per infracció
molt greu amb relació al dret d’accés a la informació pública, a l’empara de l’article 77.2.b LTAIPBG.
Tot això sens perjudici que la persona reclamant pugui, considerant que aquesta Resolució és un acte administratiu declaratiu
de drets que vincula l’Administració, requerir-ne la seva execució davant dels Tribunals, a l’empara de l’article 29.1 de la Llei
29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa. Aquesta acció es pot interposar després que
hagin transcorregut tres mesos des que la persona afectada ha reclamat formalment i directament a l’Administració el compliment
d’aquesta Resolució.
Contra aquesta resolució, que posa fi a la via administrativa, es pot interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya en un termini de dos mesos, a comptar de l’endemà de la notificació de la resolució, d’acord
amb la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.