Se solicitó a la Direcció General de Planificació en Salut (Departament de Salut) información detallada sobre suicidios de profesionales sanitarios desde 1994. El ciudadano alegó que la administración, como responsable de la sanidad, debería disponer de tales datos. La GAIP desestimó la reclamación porque la administración no posee dicha información en sus registros.
Puntos clave de la argumentación
1
El Registro de Mortalidad de Cataluña no dispone de información sobre la profesión de las personas fallecidas, ya que no es una variable identificable en la boleta estadística de defunción para el personal médico, enfermería o farmacia.
2
Desde el año 2010, el Registro de Mortalidad no incluye los suicidios debido a que estos requieren intervención judicial y utilizan un formato de boleta distinto al de los médicos no forenses.
3
La administración no dispone de registros con la información solicitada y su obtención requeriría una tarea de elaboración compleja, lo cual sería causa de inadmisibilidad según el artículo 29.1.b LTAIPBG.
4
Se rebate la presunción del reclamante sobre la disponibilidad de los datos, ya que el Departamento de Salud no es el empleador único de todo el personal sanitario de Cataluña.
Texto completo
Resolució 739/2019, de 26 de novembre
Número d’expedient de la reclamació: 671/2019
Administració reclamada: Direcció General de Planificació en Salut. Departament de Salut.
Informació reclamada: Xifres de professionals de medicina que s’han suïcidat.
Sentit de la resolució: Desestimació
Resum: La resposta del Departament va ser adequada, va facilitar la informació que podia donar atesa
la realitat del seu coneixement sobre la informació sol·licitada i la persona reclamant no motiva la
Reclamació sobre fonaments consistents, motius pels quals ha de ser desestimada.
Paraules clau: Generalitat. Personal sanitari. Causes de la mort. Suïcidis. Reclamació contra
inadmissió. Informació inexistent.
Ponent: Josep Mir Bagó
Antecedents
1. El 28 d’octubre de 2019 entra a la GAIP la Reclamació 671/2019, presentada contra la Direcció
General de Planificació en Salut (DGPS) del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya,
en relació amb la informació indicada a l’antecedent següent. La persona reclamant no sol·licita el
procediment de mediació previst a l’article 42 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de
transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG) i regulat pels articles 36 a 41
del Reglament de la GAIP, aprovat pel Decret 111/2017, de 18 de juliol (RGAIP).
2. El 23 de setembre de 2019 la persona reclamant demana al web de transparència de la Generalitat
de Catalunya la informació següent:
Xifra de quants metges i infermers s'han suïcidat des de 1994, discriminat per especialitat
Quants suïcidis es van produir cada any, discriminat per especialitat
Si el professional estava treballant o no quan es va suïcidar, discriminat per especialitat
Entre els que estaven treballant, si el metge o infermer es va suïcidar fent servir substàncies
mèdiques o no, discriminat per especialitat i per any
Entre els que no estaven treballant, si el metge o infermer es va suïcidar fent servir
substàncies mèdiques o no, discriminat per especialitat i per any
Gènere (home o dona) i franja d'edat del metge o infermer, discriminat per especialitat
Xifra de quants farmacèutics s'han suïcidat des de 1994
Quants suïcidis es van produir cada any
Si el professional estava treballant o no quan es va suïcidar
Entre els que estaven treballant, si el farmacèutic es va suïcidar fent servir medicaments o
no, discriminat per any
Entre els que no estaven treballant, si el farmacèutic es va suïcidar fent servir substàncies
mèdiques o no, discriminat per any
Gènere (home o dona) i franja d'edat del farmacèutic
3. El 8 d’octubre de 2019 la DGPS, després d’invocar el precedent de diverses resolucions de la
GAIP, resol inadmetre la sol·licitud anterior, en base a les anteriors consideracions: El Registre de
Mortalitat de Catalunya, dependent del Departament de Salut, no disposa d’informació sobre les
professions de les persones que moren a Catalunya, ja que entre les 14 categories de la variables
professió de la butlleta estadística de defunció no es poden identificar personal mèdic, d’infermeria
o de farmàcia. A més a més, les úniques dades recollides referents a la professió són per a les
defuncions sense intervenció forense, per tant des de l’any 2010 no inclou els suïcidis que sempre
són amb intervenció judicial. El Registre de Mortalitat de Catalunya tampoc incorpora informació
sobre el lloc de la mort (del suïcidi en aquest cas) perquè en tractar-se de defuncions amb
intervenció judicial no es disposa d’aquesta variable al document que arriba del jutjat, el format de
la butlleta estadística de defunció és diferent del que signen els metges no forenses. Suggerim
que us adreceu al Col·legi de Metges de Catalunya ja que des de l’any 1998 disposa del Programa
d’Atenció Integrada al Metge Malalt (PAIMM), el qual potser us podria facilitar una part de la
informació sol·licitada.
4. La Reclamació presentada el 28 d’octubre de 2019 al·lega que la resposta donada pel
Departament es limita a referir dades del Registre de Mortalitat de Catalunya i considera que atès
que aquest Departament és el responsable dels professionals de la sanitat, ha de tenir informació
sobre els seus treballadors i sobre els casos de suïcidi que s’hi ha pogut produir.
5. El 29 d’octubre de 2019 la GAIP comunica la Reclamació al Departament de Salut i li requereix
que, dins del termini de quinze dies establert per l’article 33.4 RGAIP, li trameti un informe sobre
ella, així com també còpia de l’expedient de la sol·licitud d’informació de la que deriva i, en general,
dels antecedents que puguin ser rellevants per resoldre la Reclamació.
6. El 15 de novembre de 2019 la GAIP rep l’informe del Departament de Salut. Indica que l’únic
registre de què disposa el Departament per conèixer les causes de la mort és el Registre de
Mortalitat que, tanmateix, no recull la dada de la professió. Sobre la presumpció de què el
Departament de Salut hauria de tenir informació sobre el personal sanitari, l’informe indica que
aquesta informació la tenen les entitats prestadores dels serveis de salut, que no recullen dades
sobre suïcidis. En conseqüència, el Departament no disposa de registres amb la informació
sol·licitada i caldria elaborar-la, cosa que suposaria una tasca complexa, que seria causa
d’inadmissibilitat de la sol·licitud (article 29.1.b LTAIPBG). L’informe acaba indicant que l’actuació
del Departament ha estat ajustada a la Llei.
7. El 18 de novembre de 2018 la GAIP trasllada la documentació facilitada pel Departament a la
persona reclamant, tot donant-li cinc dies per formular al·legacions. Al venciment del termini indicat
la GAIP no ha rebut resposta de la persona reclamant.
Fonaments jurídics
1. Competència de la GAIP i contingut i abast generals del dret d’accés a la informació pública
L’article 39.1 LTAIPBG estableix que “Les resolucions expresses o presumptes en matèria d’accés a la
informació pública i, si escau, les que resolguin el recurs de reposició poden ésser objecte de
reclamació gratuïta i voluntària davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública,
encarregada de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública que regula
aquest títol”. L’article 29 RGAIP desenvolupa aquest precepte i concreta que també poden ser objecte
de reclamació davant la GAIP les comunicacions que substitueixin les resolucions i l’incompliment
material del dret d’accés, quan aquest ha estat reconegut expressament o presumpta. D’acord amb
aquests preceptes, la GAIP és competent per tramitar i resoldre aquesta Reclamació, ja que deriva
d’una sol·licitud d’informació pública.
L’article 2.c LTAIPBG defineix el dret d’accés a la informació pública com “el dret subjectiu que es
reconeix a les persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les condicions
regulats per aquesta llei”. Per la seva banda, l’apartat b del mateix precepte defineix la informació
pública com “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a
conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els
altres subjectes obligats d’acord amb el que estableix aquesta llei”.
Segons l’article 18.1 LTAIPBG, “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa
referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment
constituïda”. I l’article 20.1 de la mateixa llei afegeix que “El dret d’accés a la informació pública es
garanteix a totes les persones, d’acord amb el que estableix aquesta llei. El dret d’accés a la informació
pública només pot ésser denegat o restringit per les causes expressament establertes per les lleis”.
Així mateix, els apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG estableixen els següents requisits i criteris per a
l’aplicació dels límits legals al dret d’accés a la informació pública: “2. Les limitacions legals al dret
d’accés a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte les
circumstàncies de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest dret
i no es poden ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública,
l’Administració no disposa de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho
justifiquen. En la motivació cal explicitar el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en
fonamenten l’aplicació”.
A més, els límits legals al dret d’accés a la informació pública no són d’aplicació automàtica i absoluta
(l’encapçalament de l’article 21 LTAIPBG es refereix expressament a què els límits enumerats per
aquest precepte “poden” dur a la denegació de l’accés sol·licitat), de manera que l’article 22 de la
mateixa Llei requereix que siguin aplicats d’acord amb criteris de proporcionalitat i temporalitat: “Els
límits aplicats al dret d’accés a la informació pública han d’ésser proporcionals a l’objecte i la finalitat
de protecció. L’aplicació d’aquests límits ha d’atendre les circumstàncies de cada cas concret,
especialment la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés a la informació.
2. Els límits del dret d’accés a la informació pública són temporals si així ho estableix la llei que els
regula, i es mantenen mentre perduren les raons que en justifiquen l’aplicació”.
2. Desestimació de la Reclamació
Els antecedents posen de manifest que el Departament de Salut ha tramitat adequadament la
Reclamació i ha facilitat a la persona reclamant resposta a la seva sol·licitud; concretament, li ha dit
que no disposa de la informació sol·licitada i ho ha fonamentat amb arguments consistents, que són
reiterats i ampliats a l’informe aportat a aquest procediment.
Els motius en els que es fonamenta la Reclamació, a més de ser rebatuts per l’informe del Departament,
no es corresponen amb la realitat, ja que la persona reclamant pressuposa que tot el personal sanitari
de Catalunya és empleat del Departament de Salut, quan és obvi que molts d’ells exerceixen la
professió pel seu compte o a càrrec d’altres serveis o empreses sanitàries.
En definitiva, la resposta del Departament va ser adequada, va facilitar la informació que podia donar
atesa la realitat del seu coneixement sobre la informació sol·licitada i la persona reclamant no motiva
la Reclamació sobre fonaments consistents, motius pels quals ha de ser desestimada.
3. Publicitat de les resolucions de la GAIP
L’article 44 LTAIPBG preveu que les resolucions de la GAIP s’han de publicar en el portal de la Comissió
previst a l’article 25 RGAIP, amb la dissociació prèvia de les dades personals.
Resolució
Sobre la base dels antecedents i fonaments jurídics exposats, el Ple de la GAIP, en la sessió de 26 de
novembre de 2019, resol per unanimitat:
1. Desestimar la Reclamació 671/2019 sobre la base dels motius indicats a l’antecedent 2.
2. Declarar finalitzat el procediment relatiu a la Reclamació 671/2019 i disposar la publicació
d’aquesta resolució al web de la GAIP.
Elisabet Samarra Gallego
Presidenta
Contra aquesta resolució, que posa fi a la via administrativa, es pot interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya en un termini de dos mesos, a comptar de l’endemà de la notificació de la resolució, d’acord
amb la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.