Se solicitó al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya documentación sobre el cierre de un negocio y la eliminación de un escalón en un local. La GAIP inadmitió la solicitud de actuación administrativa (eliminar el escalón) por no ser información pública y declaró la pérdida de objeto de la documentación al haber sido entregada posteriormente.
Puntos clave de la argumentación
1
La solicitud de que la Administración invite a un establecimiento a eliminar un escalón no constituye un objeto del derecho de acceso a la información pública, ya que requiere una actuación administrativa y no la entrega de información.
Texto completo
Resolució 537/2019, de 19 de setembre
Número d’expedient de la Reclamació: 483/2019
Administració reclamada: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.
Informació reclamada: Còpia de documentació relativa al tancament d’un negoci.
Sentit de la Resolució: Inadmissió parcial i pèrdua sobrevinguda parcial d’objecte de la Reclamació.
Resum: La pretensió de què l’Administració el convidi a fer quelcom comporta la necessitat d’una actuació
administrativa que no té res a veure amb el lliurament d’informació pública; per tant, no estem davant d’una
pretensió que pugui constituir un objecte del dret d’accés a la informació pública, motiu pel qual s’ha
d’inadmetre aquesta part de la Reclamació, en aplicació de l’article 33.2 RGAIP. El DTASF ha estat prou
diligent com per assegurar-se de notificar la informació sol·licitada a la persona reclamant amb un tercer
intent no requerit legalment, però aquest tercer intent té lloc quan ja havia vençut el mes establert legalment
per donar resposta a la sol·licitud d’informació i ja havia estat presentada la Reclamació (i si bé pot acreditar
haver efectuat els dos intents de notificació requerits per l’article 42 LPAC dins del termini indicat, no acredita
completar-los amb la publicació de l’anunci al BOE requerit per aquest mateix precepte i per l’article 44
LPAC), motius pels quals no és procedent la inadmissió de la Reclamació demanada pel DTASF, sinó tan
sols acreditar la pèrdua sobrevinguda del seu objecte.
Paraules clau: Generalitat. Notificacions. Comunicació de la informació. Reclamació contra Silenci.
Barreres arquitectòniques. Persones amb disminució. Lliurament extemporani. Pèrdua d’objecte
Ponent: Josep Mir Bagó.
Antecedents
1. El 27 d’agost de 2019 entra a la GAIP la Reclamació 483/2019, presentada contra el Departament de
Treball, Afers Socials i Famílies (DTASF) de la Generalitat de Catalunya, en relació amb la informació
indicada a l’antecedent següent. La persona reclamant no sol·licita el procediment de mediació previst
a l’article 42 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i
bon govern (LTAIPBG) i regulat pels articles 36 a 41 del Reglament de la GAIP, aprovat pel Decret
111/2017, de 18 de juliol (RGAIP).
2. El 15 de juliol de 2019, després de fer referència a un escrit del DTASF segons el qual un determinat
local no accessible no estaria en funcionament, la persona reclamant demana el següent al DTASF: 1.
Còpia íntegra de la informació oferta per la persona responsable on notifica el tancament del negoci i
des de quina data està tancat. 2. Si el local està en funcionament, que es convidi a l’establiment a
eliminar l’escaló de l’entrada.
3. La Reclamació presentada el 27 d’agost de 2019 indica que el DTASF no hauria donat resposta a la
sol·licitud anterior.
4. El 3 de setembre de 2019 la GAIP comunica la Reclamació al DTASF i li requereix que, dins del termini
de quinze dies establert per l’article 33.4 RGAIP, li trameti un informe sobre ella, així com també còpia
de l’expedient de la sol·licitud d’informació de la que deriva i, en general, dels antecedents que puguin
ser rellevants per resoldre la Reclamació.
5. El 12 de setembre de 2019 la GAIP rep l’informe del DTASF, que acredita haver comunicat la informació
sol·licitada a la persona reclamant. Efectivament, l’informe adjunta una comunicació del DTASF de 23
de juliol de 2019, adreçada a la persona reclamant, que inclou la documentació demanada a l’apartat 1
de la sol·licitud d’informació indicada a l’antecedent 2. També adjunta els comprovants que acrediten
la posada a disposició electrònica d’aquesta informació a la persona reclamant el mateix 23 de juliol,
dos intents de notificació postal, els dies 6 i 8 d’agost de 2019 i un tercer intent, reeixit, el 5 de setembre
de 2019. Sobre la base d’aquests fets, el DTASF demana a la GAIP la inadmissió de la Reclamació.
Fonaments jurídics
1. Competència de la GAIP i contingut i abast generals del dret d’accés a la informació pública
L’article 39.1 LTAIPBG estableix que “Les resolucions expresses o presumptes en matèria d’accés a la
informació pública i, si escau, les que resolguin el recurs de reposició poden ésser objecte de reclamació
gratuïta i voluntària davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, encarregada
de vetllar pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública que regula aquest títol”.
L’article 29 RGAIP desenvolupa aquest precepte i concreta que també poden ser objecte de reclamació
davant la GAIP les comunicacions que substitueixin les resolucions i l’incompliment material del dret d’accés,
quan aquest ha estat reconegut expressament o presumpta. D’acord amb aquests preceptes, la GAIP és
competent per tramitar i resoldre aquesta Reclamació, ja que deriva d’una sol·licitud d’informació pública.
L’article 2.c LTAIPBG defineix el dret d’accés a la informació pública com “el dret subjectiu que es reconeix
a les persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les condicions regulats per
aquesta llei”. Per la seva banda, l’apartat b del mateix precepte defineix la informació pública com “la
informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a conseqüència de la seva
activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els altres subjectes obligats
d’acord amb el que estableix aquesta llei”.
Segons l’article 18.1 LTAIPBG, “Les persones tenen el dret d’accedir a la informació pública, a què fa
referència l’article 2.b, a títol individual o en nom i representació de qualsevol persona jurídica legalment
constituïda”. I l’article 20.1 de la mateixa llei afegeix que “El dret d’accés a la informació pública es garanteix
a totes les persones, d’acord amb el que estableix aquesta llei. El dret d’accés a la informació pública només
pot ésser denegat o restringit per les causes expressament establertes per les lleis”.
Així mateix, els apartats 2 i 3 de l’article 20 LTAIPBG estableixen els següents requisits i criteris per a
l’aplicació dels límits legals al dret d’accés a la informació pública: “2. Les limitacions legals al dret d’accés
a la informació pública han d’ésser aplicades d’acord amb llur finalitat, tenint en compte les circumstàncies
de cada cas concret, s’han d’interpretar sempre restrictivament en benefici d’aquest dret i no es poden
ampliar per analogia. 3. Per a aplicar límits al dret d’accés a la informació pública, l’Administració no disposa
de potestat discrecional i ha d’indicar en cada cas els motius que ho justifiquen. En la motivació cal explicitar
el límit que s’aplica i raonar degudament les causes que en fonamenten l’aplicació”.
A més, els límits legals al dret d’accés a la informació pública no són d’aplicació automàtica i absoluta
(l’encapçalament de l’article 21 LTAIPBG es refereix expressament a què els límits enumerats per aquest
precepte “poden” dur a la denegació de l’accés sol·licitat), de manera que l’article 22 de la mateixa Llei
requereix que siguin aplicats d’acord amb criteris de proporcionalitat i temporalitat: “Els límits aplicats al dret
d’accés a la informació pública han d’ésser proporcionals a l’objecte i la finalitat de protecció. L’aplicació
d’aquests límits ha d’atendre les circumstàncies de cada cas concret, especialment la concurrència d’un
interès públic o privat superior que justifiqui l’accés a la informació. 2. Els límits del dret d’accés a la
informació pública són temporals si així ho estableix la llei que els regula, i es mantenen mentre perduren
les raons que en justifiquen l’aplicació”.
2. Inadmissibilitat parcial de la Reclamació
L’apartat 2 de la sol·licitud d’informació de la que deriva la Reclamació demana quelcom que no és
informació pública: Si el local està en funcionament, que es convidi a l’establiment a eliminar l’escaló de
l’entrada. Sense necessitat de determinar si el local està o no està en funcionament, és evident que la
pretensió de què l’Administració el convidi a fer quelcom comporta la necessitat d’una actuació administrativa
que no té res a veure amb el lliurament d’informació pública. Per tant, no estem davant d’una pretensió que
pugui constituir un objecte del dret d’accés a la informació pública, motiu pel qual s’ha d’inadmetre aquesta
part de la Reclamació, en aplicació de l’article 33.2 RGAIP.
3. Pèrdua sobrevinguda parcial d’objecte de la Reclamació
En relació amb allò sol·licitat a l’apartat 1 de la sol·licitud d’informació de la que deriva la Reclamació (còpia
íntegra de la informació oferta per la persona responsable on notifica el tancament del negoci i des de quina
data està tancat), els antecedents acrediten que aquesta informació va ser notificada pel DTASF a la persona
reclamant el 5 de setembre de 2019, la qual cosa comporta la pèrdua sobrevinguda d’objecte d’aquesta part
de la Reclamació, ja que amb aquest lliurament s’esvaeixen els motius de discrepància jurídica que la
justificaven.
Els antecedents posen de manifest que el DTASF demana a la GAIP la inadmissió de la Reclamació, perquè
acredita l’intent de notificació de la informació sol·licitada a la persona reclamant, dins del termini d’un mes
des de la presentació de la sol·licitud d’informació requerit per l’article 33 LGAIP, i amb anterioritat a la
presentació de la Reclamació.
Certament, l’article 42 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú, LPAC (1. Todas
las notificaciones que se practiquen en papel deberán ser puestas a disposición del interesado en la sede
electrónica de la Administración u Organismo actuante para que pueda acceder al contenido de las mismas
de forma voluntaria. 2. Cuando la notificación se practique en el domicilio del interesado, de no hallarse
presente éste en el momento de entregarse la notificación, podrá hacerse cargo de la misma cualquier
persona mayor de catorce años que se encuentre en el domicilio y haga constar su identidad. Si nadie se
hiciera cargo de la notificación, se hará constar esta circunstancia en el expediente, junto con el día y la hora
en que se intentó la notificación, intento que se repetirá por una sola vez y en una hora distinta dentro de
los tres días siguientes. En caso de que el primer intento de notificación se haya realizado antes de las
quince horas, el segundo intento deberá realizarse después de las quince horas y viceversa, dejando en
todo caso al menos un margen de diferencia de tres horas entre ambos intentos de notificación), requereix
per als casos en els que procedeixi la notificació en paper (com és aquest, perquè la persona reclamant és
una persona física sense vinculació especial amb l’Administració i ho ha demanat) que l’objecte de la
notificació es posi a disposició electrònica del destinatari i que se li practiquin dos intents de notificació postal,
dins d’un termini de tres dies i en horari diferent, requisits tots ells que el DTASF acredita haver complit
(antecedent 5).
Tanmateix, l’incís final de l’article 42.2 LPAC també requereix, a més a més de l’anterior, que després dels
dos intents infructuosos de notificació es pot considerar aquesta practicada si és substituïda per la publicació
de l’anunci corresponent al BOE (sens perjudici de la seva publicació, addicional i prèvia, al DOG), regulada
per l’article 44 LPAC. Doncs bé, en aquest cas el DTASF ha estat prou diligent com per assegurar-se de
notificar la informació sol·licitada a la persona reclamant amb un tercer intent no requerit legalment, però
aquest tercer intent té lloc quan ja havia vençut el mes establert legalment per donar resposta a la sol·licitud
d’informació i ja havia estat presentada la Reclamació (i si bé pot acreditar haver efectuat els dos intents de
notificació requerits per l’article 42 LPAC dins del termini indicat, no acredita completar-los amb la publicació
de l’anunci al BOE requerit per aquest mateix precepte i per l’article 44 LPAC), motius pels quals no és
procedent la inadmissió de la Reclamació demanada pel DTASF, sinó tan sols acreditar la pèrdua
sobrevinguda del seu objecte. La pretensió del DTASF (de fet, la desestimació de la Reclamació, més que
la seva inadmissió) segurament hauria estat procedent si hagués pogut acreditar la notificació (o la
publicació de l’anunci que la substitueixi) de la informació sol·licitada dins del termini del mes següent a la
presentació de la sol·licitud, però no és aquest el cas.
Ateses les anteriors consideracions, és procedent finalitzar la Reclamació, en relació amb l’apartat primer
de la sol·licitud d’informació de la que deriva, per la pèrdua sobrevinguda del seu objecte, sense necessitat
de formular cap declaració sobre el dret d’accés a la informació sol·licitada, dret que no ha estat qüestionat
per l’Administració.
4. Publicitat de les resolucions de la GAIP
L’article 44 LTAIPBG preveu que les resolucions de la GAIP s’han de publicar en el portal de la Comissió
previst a l’article 25 RGAIP, amb la dissociació prèvia de les dades personals.
Resolució
Sobre la base dels antecedents i fonaments jurídics exposats, el Ple de la GAIP, en la sessió de 19 de
setembre de 2019, resol per unanimitat:
1. Inadmetre parcialment la Reclamació 483/2019, en allò que afecta l’apartat 2 de la sol·licitud
d’informació indicada a l’antecedent 2.
2. Finalitzar la Reclamació 483/2019 per la pèrdua parcial del seu objecte, en allò que afecta a l’apartat 1
de la sol·licitud d’informació indicada a l’antecedent 1.
3. Declarar finalitzat el procediment relatiu a la Reclamació 483/2019 i disposar la publicació d’aquesta
resolució al web de la GAIP.
Presidenta
Contra aquesta resolució, que posa fi a la via administrativa, es pot interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya en un termini de dos mesos, a comptar de l’endemà de la notificació de la resolució, d’acord amb la
Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.